D' alguna manera podem dir que ningú és lliure, però al mateix podem dir que tots som i tenim un cert grau de llibertat.
És a dir tenim una llibertat límitada per la física, per la societat i per nosaltres mateixos. La naturalesa ens dona diferents opcions però també diferents limitacions.
La societat en funció de quina vivim ens dona diferents opcions i també diferents limitacions.
I nosaltres mateixos tenim limitacions i possiblitats pròpies tot molt evident fins aqui.
Però a la pràctica sembla que no en siguem massa conscients o que ens passem aquesta realitat pel forro i la ignorem per manipular o per que ens manipulin.
Un dia explicaven que un bebe i un nadó que no hagi estat ben alimentat i els primers anys pot quedar cronicament limitat a un subdesenvolupament cognictiu. És a dir que sempre tindrà una limitació intel.lectual.
En aquest cas concret el passat limita a aquestes persones quan siguin grans.
Per tant és lògic dir que som l' experiència viscuda i som l' infància viscuda encara que quedi molt lluny, en lo bo i en lo dolent.
I que passa si de petits no rebem escalfor física i escalfor emocional? Que passa si durant la infància i l' adolescència no rebem escalfor física i emocional?
Com queda la personalitat de la persona? Pot queda crònicament limitada? Lògicament com no és una qüestió física, ni de raciocini si no més relacionada amb la personalitat és més difícil de veure.
Com queda la personalitat d' una persona que ha rebut molt poc amor en la infancia?
Comentaris