Quicrecquesere

És curiós que els funcionaris i mestres de l'escola pública, sempre o quasi sempre estan en peu de guerra.  Es queixen i reivindiquen, de moltes coses; tantes coses que gaire bé es fan difícil de resumir.  Les principals, podríem resumir, millors salaris, més personal, i menys burocràcia. I es queixen de la dificultat de l'escola actual amb l'arribada de tants nens estrangers, amb pocs coneixements de l'idioma.  Les queixes semblen les lideren els sindicats d'educació.  Respecte a aquesta qüestió de l'educació pública, és un tema delicat, podríem dir.  Delicat per qué és evident que l'educació és un dels temes fonamentals per que un pais funcioni i tingui futur. Si els nens no surten ben educats, el resultat del futur serà dolent.  Aquesta realitat social, aquesta conjuntura, és un dels motius per que el sector educatiu és tant important com a servei públic i social, però al mateix temps ens pot portar a un cert xantatge exercit pels professionals i els sin...

  Bé en general la idea de Déu és una idea molt complicada i personal. I realment diria que en general almenys jo, no l'aprofundim massa.  Parlem com a Déu creador, em penso que era Spinoza qui va parlar d'un Déu creador.  Però clar no és el mateix, un deu creador, que crea el món i ja està; a un deu que segueix viu i existent de forma activa.  La pregunta és, es deu a tot arreu?, ho sap tot? Sap sobre cada àtom de la nostra experiència?   Per que si està en la nostra vida constantment, perque sofrim tant? per què som tan miserables? i entre cometes, fem tan el mal.  Per que no ens ajuda a sentir-nos millor, i ens ajuda a no fer caure en tantes actituds dolentes. 

  Se me puede acusar de hater, pero el nivel humano de los líderes de izquierda y de buena parte de sus seguidores, es a mi modo de ver bajo, muy bajo. Que significa bajo, que quiero decir con bajo, pues un nivel de hipocresia muy alto, falsedad personal, narcicismo personal, poca inteligencia, creencia de superioridad moral, pijismo, despilfarradores de dinero público, generadores de conflictos y malestar social econónomico, fomentan las bajas laborales, fomentan el absentismo, etc. etc. etc. Repiten mantras simplistas y falsos, que quedan muy bien. Un nivel de cursilirismo en el discursos y medidas. Un nivel de egoismo altísimo, solo les interesa su sueldo y trabajar lo mínimo posible, sobrexponerse en los medios.  Recientemente hemos visto a Iolanda Diaz, irse a los premios de los Oscar en Usa, a ministros de viaje en Usa, el pais que cuando les interesa es tan odiado, pero cuando les interesa les encantan esos paises, y los gustos pijos y caros. 

  Es parla de la unitat de l'esquerra Rufian, parla de que l'esquerra s'ha d'unir, per guanyar. Del que no parla és de millorar la qualitat de l'esquerre, que potser es un dels temes fonamentals més enllà d'estar units o no, el gran problema es el baix nivell de l'esquerra. 

   Forma part de la naturalesa humana creure que tenim la raó, que allò que diem i expliquem és com són les coses, fins aquí podríem dir que és lògic i raonable creu en el que un veu o pensa, creure en les pròpies anàlisis i pròpies conclusions.  Ara bé, el problema passa quan no donem resquici de dubta en el que opinem, afirmem, i valorem; perquè i si estem equivocats?  Un altre aspecte seria si directament afirmem i diem que les coses són tal qual diem, més enllà que creiem que són certes; simplement per el propi interés emocional. Jo dic tal cosa i m'és igual que sigui veritat o no, per què la dic per defensar uns interessos personals o col·lectius que vull defensar. Tots aquests processos de comportament personal són dinàmics i poden arribar a produir com sembla que passa, que molta gent  creu que sempre té raó en tot allò que diu i pensa.  Actuar així ve recolzat per gratificacions instantànies de no haver de demanar mai perdó, de no haver de reconèixe...

Avui dia, vivim en una societat, que té una tendència al narcicisme, egocentrisme, a la poca profundització de les temàtiques. I moltes realitats es maquillen amb paraules que sonen bé, boniques i ja per això la gent doncs les valora de forma exagerada, superflua.  Un exemple clar és el terme IA, o inteligència artificial, on molta gent sent aquest i ja té una especie d'orgasme intel.lectual i personal.  Un altre exemple es va veure amb la Covid, que no parava d' usar una terminologia cursi i narcicista ideal per que a la gent cursi quedés encantada i entusiasmada amb tot el que deia el sistema. Covid, Omicron, i moltes altres paraules que a la gent quan les deia la feien sentir important modernes, fantàstiques. Cursilades com grup de risc i moltes altres, que semblava que molta gent els hi encantes.    

  He de reconocer que no he visto la película, pero si he leído el contenido fundamental que transmite este película. Como muchas películas, transmite unos valores, y unas ideologías. Hasta ahi todo normal a lo mejor podríamos decir que admirable. La película creo que se estreno en el festival de San Sebastián y creo que al terminar hubo un estruendoso aplauso. Que aplaudia el publico? la película? El mensaje de la película? La valentía e inovación del mensaje de la película?  En fin podemos decir que almenos una parte significativa de la sociedad cree que es positivo el mensaje que transmite esta película. Y no solo positivo, si no inovador, esperanzador, valiente, amoroso y un largo etc. de virtudes.  Pues bien quiero decir que yo pienso absolutamente lo contrario de la película y sobretodo del contenido, sin haberla visto!! Pero sinceramente creo que ante la repitición incansable de colectivos y lecciones sobre sexualidad que nos dan, sabemos perfectamente lo que dice ...

Les paraules no deixen de tenir una part de claredat i contundència amb una bona dosis de barreja i de dubtes. Avui en dia que et diguin masclista clarament té un significat molt clar, però el mateix temps genera també molts dubtes del sentit exacte que té, que te i del grau de veracitat.  Personalment puc confessar que personalment m' han acusat o titllat de masclista en moltes ocasions.  El curiós o jo trobo curiós, tu pots dir 100 coses positives de les dones, ara bé si un dius només una de negativa ja pots ser titllat de masclista. Fins i tot acusat per homes, que et diuen que certes opinions són masclistes per tant ets masclista.  La realitat si l' aprofundim deixa moltes incognites, perquè a efectes pràctics aquells o aquelles que ajuden als homes o a les dones amb bona voluntat des del sentiment, moltes vegades són dones i moltes vegades són homes.  Jo que he estat acusat moltes vegades de masclista tinc la sensació que he ajudat moltes més a vegades a dones q...

 Diuen les feministes que allí on s' ha d'incidir en el feminisme és en l' educació dels més joves, per assegurar una igualtat futura i un respecte a la dona. La situació actual és que en moltes aules es fan xerrades i es dona coneixement d'aquestes suposades injusticies i discriminació de la dona al llarg de la història. Però al mateix temps molts joves masculins estan cansats de la reivindicació continua del sector femení i la culpabilització continua dels homes de totes les coses i discriminacions passades, hagin o no hagin existit.  La realitat és que el masclisme o el feminisme ha creat molts conflictes de convivències entre els més joves, per una suposada o real igualtat entre generes.  El primer aspecte és que el cert el feminisme no aconsegueix convèncer a molts adults dels seus paràmetres i criteris, tinc o no tinguin raó. Per tant em sembla un cert ús d' abús de poder que els mestres amb la seva posició de poder vulguin imposar als més joves tota una sèrie...

Pensar per un mateix se suposa que és algo inelianable; ningú pot pensar per un altre; cada ho té el seu cervell l' úsa i diu el que pensa.  La realitat sembla que hi ha molta gent que no usa apenes el seu cervell, i es mou en actituts emocions i passionals. Es creen  corrents de pensanment en les quals no hi ha llibertat, i hi ha una amenaça de destrucció personal o de marginació si no s' accepta el dogma grupal.  El problema doncs és l' amenaça, la imposició, la negació d' aquesta cohersió. I així es crea una societat aborregada, que té com a responsablitat cada individu i els col.lectius socials que practiquen aquesta cohersió. O penses com jo et dic o et marginem o liquidem.  Tot plegat envoltat de bonisme, de riures, i de simpatia, però al darrera existeix aquest acos i realitat. 

Un article de fa uns dies, parlava d'una famosa empresària de Sillycon Valley que havia promés una nova tecnologia que tot ho podia a nivell de diagnòstic. Quasi algo miraculos, amb una sola punxadeta al dit i l' anàlisis de sang es podia segons ella saber tot tipus d' enfermetats.  Una part de la societat, part de la premsa, bueno estava fascinada pel projecte. Al final es van demostrar que eren bulos, que els miracles tecnològics no existeixen, que tenen el seu ritme d' aprenantatge i limitacions en l' aplicació i que la salud no és un tema purament de dos de més dos, purament mecànic i matemàtic.  En aquesta visió si han sumat tanta gent, que estava fascinada amb el projecte i que el creient viable, algo evidentment que amb una mica de sentit comú es podia intuir que era fals.  Vivim en un moment que tanta gent es traga qualsevol bulo, per què? Per que no pensen per ells mateixos, repeteixen allò que els diuen i el que veuen que és la moda de pensament. 

  El plaer de destruir, és em sembla un dels plaers humans més poc reconeguts per tothom. No sé si és plaer, un hàbit social, una costum, o una forma de descarregar la ràbia i la ira que portem dins per això és un plaer. És com anar al bany a evacuar.  Si un mira la vida social, és plena de situacions i actituds que en teoria són inoques o constructives, però que amaguen moltes de les ganes destructives i que en alfons són formes de destruir a l' altre.  Hi ha gent que a la mínima sempre esta criticant als altres a tothom. Tot el que diuen són crítiques als demés. 

  Leía en la prensa española que en inglaterra han despenalizado el derecho a abortar a mujeres con más de 24 semanas de gestación, significa que se puede abortar durante las 38 semanas de gestación. Estas medidas están inmersas en los supuestos derecho de la mujer, con su cuerpo pueden hacer lo que les plazca.  No deja de ser curioso que en ningún momento se hable de los derechos del embrión o del bebe por nacer. El aborto es un caso claro de conflictos de intereses, de desprecio por la vida de otro futuro ser. E incluso del desprecio por la propia vida de las mujeres, pues no es acaso lo que llevan en el vientre una vida independiente pero que es su propio hijo o hija.  También se puede hablar de la hipocresia de las que defienden a las mujeres y en cambio permiten y apoyan que se maten a embriones niña o bebe niñas.

  Hi ha molta gent, uf quin començament de frase. Però si estava escoltant casos judicials i veus que molta gent per questions polítiques, ideològiques, de genere neguen la presunció d' inocència a moltes persones i volen posar i acusar a persones, posar les a la presó siguin o no siguin culpables.  Per que? per rabies personals, odis maliciosos etc. etc. Però el més curiós és que busquen culpar a persones encara que siguin inocents, els és igual. 

La veritat existeix? És relativa?  La primera pregunta si existeix la veritat, és una pregunta científica o bé filosofica?  Es pot donar voltes i voltes al tema, però jo diria que la veritat d' alguna forma diguem-ne una mica flexible i no sempre super concreta rígida, o clarament indetificable si que existeix.  Posem el futbol hi ha jugades que fins i tot vistes moltes vegades repetidament la gent no ens posem d' acord de si és o no falta, o penalti. Però en la majoria d' ocasions si que es pot arrivar a un consens de si és o no falta, o si és o no targeta i en la interpretació del reglament.  Amb la vida real és possible que passi algo semblant, que sovint les veritats queden enturbiades per moltes variables e interpretacions subjectives basades en els interessos personals.  Així construïm veritats que no són veritats per que són adequacions als nostres interessos. Un dirà que són veritats i en realitat no són veritats.  Per què una jugada un pot dubtar, ...

  Cannabis i joven, drogues i joven, pantalles i joven són coses que van molt unides a les nostres societats.  Famílies desestructurades i drogres, pantalles, etc. etc. són coses que sovint són molt relacionades.  Al final unes relacions humanes de baixa qualitat tan a les famílies com a les escoles, provoquen molt malestar emocional intern que ens porta a les addiccions de tota menta. 

 L' augment de fàrmacs per la salut mental és una constant a les societats modernes. Però el que és cert és que en general la salut mental, emocional no s' arregla o es cura amb pastilles. Les pastilles pel que sembla avegades allugen en processos mentals i emocionals, però el que és evident que no curen les enfermetats i els processos emocionals.  Perquè el que és evident és que els processos emocionals i mentals personals són molt més complexos i difícils d' arreglar i millorar.  Des de les causes externes problemàtiques de les persones, a les causes internes de les persones, tot és molt complex i difícils i dona la sensació que s' escapen a altres àmbits que van molt més enllà de les ciències i la farmacologia. 

 Que vol dir pregar o resar? Recitar unes paraules de forma una mica mecànica i preparada?  Recitar paraules obert a una conexió espiritual o mística? Conexió amb un Déu superior?  És el mateix meditar que resar?  Podem resar a qui? Als difunts? És una demanda d' ajuda de millora?  Que vol dir resar, pregar, serveix per algo? 

  L' atenció mèdica a la gent és un tema complex, la gestió de l' etapa de la bellesa encara més.  Posar a la gent gran tota en el mateix col.lectiu social, tampoc té massa a veure doncs hi ha gent gran que està en un estat mental, social i econòmic similar al de qualsevol persona adulta.  Per què posem a tothom al mateix grup? Quan la diferència de tipus de gent gran es abismal.  Podem dir també que dins el col.lectiu de gent gran hi ha molts sentiments de soledat i això genera la visita al metge com un mecanisme de compensació a la soledat a sentir-se que ningú ens fa cas.  L' actuació mèdica a la frontera de la vellesa és complexa, debatible, i provablement hi caldria molta més reflexió. 

  Una característica molt generalitzada de les feministes és que si les contradius s' expressen amb molta ira i ràbia.  Aquesta ira respon a una sed de justicia? o respon més haviat a altres aspectes, com frustració, envejes, mal tractes rebuts?  El més curiós és que si un parla sossegadament amb alguna feminista aquesta li expressarà moltes vegades, però no se quin percentatge que sovint qui les ha tractada més malament a les seves vides són les seves mares, o amigues, és a dir altres dones.