Quicrecquesere

Les paraules no deixen de tenir una part de claredat i contundència amb una bona dosis de barreja i de dubtes. Avui en dia que et diguin masclista clarament té un significat molt clar, però el mateix temps genera també molts dubtes del sentit exacte que té, que te i del grau de veracitat.  Personalment puc confessar que personalment m' han acusat o titllat de masclista en moltes ocasions.  El curiós o jo trobo curiós, tu pots dir 100 coses positives de les dones, ara bé si un dius només una de negativa ja pots ser titllat de masclista. Fins i tot acusat per homes, que et diuen que certes opinions són masclistes per tant ets masclista.  La realitat si l' aprofundim deixa moltes incognites, perquè a efectes pràctics aquells o aquelles que ajuden als homes o a les dones amb bona voluntat des del sentiment, moltes vegades són dones i moltes vegades són homes.  Jo que he estat acusat moltes vegades de masclista tinc la sensació que he ajudat moltes més a vegades a dones q...

 Diuen les feministes que allí on s' ha d'incidir en el feminisme és en l' educació dels més joves, per assegurar una igualtat futura i un respecte a la dona. La situació actual és que en moltes aules es fan xerrades i es dona coneixement d'aquestes suposades injusticies i discriminació de la dona al llarg de la història. Però al mateix temps molts joves masculins estan cansats de la reivindicació continua del sector femení i la culpabilització continua dels homes de totes les coses i discriminacions passades, hagin o no hagin existit.  La realitat és que el masclisme o el feminisme ha creat molts conflictes de convivències entre els més joves, per una suposada o real igualtat entre generes.  El primer aspecte és que el cert el feminisme no aconsegueix convèncer a molts adults dels seus paràmetres i criteris, tinc o no tinguin raó. Per tant em sembla un cert ús d' abús de poder que els mestres amb la seva posició de poder vulguin imposar als més joves tota una sèrie...

Pensar per un mateix se suposa que és algo inelianable; ningú pot pensar per un altre; cada ho té el seu cervell l' úsa i diu el que pensa.  La realitat sembla que hi ha molta gent que no usa apenes el seu cervell, i es mou en actituts emocions i passionals. Es creen  corrents de pensanment en les quals no hi ha llibertat, i hi ha una amenaça de destrucció personal o de marginació si no s' accepta el dogma grupal.  El problema doncs és l' amenaça, la imposició, la negació d' aquesta cohersió. I així es crea una societat aborregada, que té com a responsablitat cada individu i els col.lectius socials que practiquen aquesta cohersió. O penses com jo et dic o et marginem o liquidem.  Tot plegat envoltat de bonisme, de riures, i de simpatia, però al darrera existeix aquest acos i realitat. 

Un article de fa uns dies, parlava d'una famosa empresària de Sillycon Valley que havia promés una nova tecnologia que tot ho podia a nivell de diagnòstic. Quasi algo miraculos, amb una sola punxadeta al dit i l' anàlisis de sang es podia segons ella saber tot tipus d' enfermetats.  Una part de la societat, part de la premsa, bueno estava fascinada pel projecte. Al final es van demostrar que eren bulos, que els miracles tecnològics no existeixen, que tenen el seu ritme d' aprenantatge i limitacions en l' aplicació i que la salud no és un tema purament de dos de més dos, purament mecànic i matemàtic.  En aquesta visió si han sumat tanta gent, que estava fascinada amb el projecte i que el creient viable, algo evidentment que amb una mica de sentit comú es podia intuir que era fals.  Vivim en un moment que tanta gent es traga qualsevol bulo, per què? Per que no pensen per ells mateixos, repeteixen allò que els diuen i el que veuen que és la moda de pensament. 

  El plaer de destruir, és em sembla un dels plaers humans més poc reconeguts per tothom. No sé si és plaer, un hàbit social, una costum, o una forma de descarregar la ràbia i la ira que portem dins per això és un plaer. És com anar al bany a evacuar.  Si un mira la vida social, és plena de situacions i actituds que en teoria són inoques o constructives, però que amaguen moltes de les ganes destructives i que en alfons són formes de destruir a l' altre.  Hi ha gent que a la mínima sempre esta criticant als altres a tothom. Tot el que diuen són crítiques als demés. 

  Leía en la prensa española que en inglaterra han despenalizado el derecho a abortar a mujeres con más de 24 semanas de gestación, significa que se puede abortar durante las 38 semanas de gestación. Estas medidas están inmersas en los supuestos derecho de la mujer, con su cuerpo pueden hacer lo que les plazca.  No deja de ser curioso que en ningún momento se hable de los derechos del embrión o del bebe por nacer. El aborto es un caso claro de conflictos de intereses, de desprecio por la vida de otro futuro ser. E incluso del desprecio por la propia vida de las mujeres, pues no es acaso lo que llevan en el vientre una vida independiente pero que es su propio hijo o hija.  También se puede hablar de la hipocresia de las que defienden a las mujeres y en cambio permiten y apoyan que se maten a embriones niña o bebe niñas.

  Hi ha molta gent, uf quin començament de frase. Però si estava escoltant casos judicials i veus que molta gent per questions polítiques, ideològiques, de genere neguen la presunció d' inocència a moltes persones i volen posar i acusar a persones, posar les a la presó siguin o no siguin culpables.  Per que? per rabies personals, odis maliciosos etc. etc. Però el més curiós és que busquen culpar a persones encara que siguin inocents, els és igual. 

La veritat existeix? És relativa?  La primera pregunta si existeix la veritat, és una pregunta científica o bé filosofica?  Es pot donar voltes i voltes al tema, però jo diria que la veritat d' alguna forma diguem-ne una mica flexible i no sempre super concreta rígida, o clarament indetificable si que existeix.  Posem el futbol hi ha jugades que fins i tot vistes moltes vegades repetidament la gent no ens posem d' acord de si és o no falta, o penalti. Però en la majoria d' ocasions si que es pot arrivar a un consens de si és o no falta, o si és o no targeta i en la interpretació del reglament.  Amb la vida real és possible que passi algo semblant, que sovint les veritats queden enturbiades per moltes variables e interpretacions subjectives basades en els interessos personals.  Així construïm veritats que no són veritats per que són adequacions als nostres interessos. Un dirà que són veritats i en realitat no són veritats.  Per què una jugada un pot dubtar, ...

  Cannabis i joven, drogues i joven, pantalles i joven són coses que van molt unides a les nostres societats.  Famílies desestructurades i drogres, pantalles, etc. etc. són coses que sovint són molt relacionades.  Al final unes relacions humanes de baixa qualitat tan a les famílies com a les escoles, provoquen molt malestar emocional intern que ens porta a les addiccions de tota menta. 

 L' augment de fàrmacs per la salut mental és una constant a les societats modernes. Però el que és cert és que en general la salut mental, emocional no s' arregla o es cura amb pastilles. Les pastilles pel que sembla avegades allugen en processos mentals i emocionals, però el que és evident que no curen les enfermetats i els processos emocionals.  Perquè el que és evident és que els processos emocionals i mentals personals són molt més complexos i difícils d' arreglar i millorar.  Des de les causes externes problemàtiques de les persones, a les causes internes de les persones, tot és molt complex i difícils i dona la sensació que s' escapen a altres àmbits que van molt més enllà de les ciències i la farmacologia. 

 Que vol dir pregar o resar? Recitar unes paraules de forma una mica mecànica i preparada?  Recitar paraules obert a una conexió espiritual o mística? Conexió amb un Déu superior?  És el mateix meditar que resar?  Podem resar a qui? Als difunts? És una demanda d' ajuda de millora?  Que vol dir resar, pregar, serveix per algo? 

  L' atenció mèdica a la gent és un tema complex, la gestió de l' etapa de la bellesa encara més.  Posar a la gent gran tota en el mateix col.lectiu social, tampoc té massa a veure doncs hi ha gent gran que està en un estat mental, social i econòmic similar al de qualsevol persona adulta.  Per què posem a tothom al mateix grup? Quan la diferència de tipus de gent gran es abismal.  Podem dir també que dins el col.lectiu de gent gran hi ha molts sentiments de soledat i això genera la visita al metge com un mecanisme de compensació a la soledat a sentir-se que ningú ens fa cas.  L' actuació mèdica a la frontera de la vellesa és complexa, debatible, i provablement hi caldria molta més reflexió. 

  Una característica molt generalitzada de les feministes és que si les contradius s' expressen amb molta ira i ràbia.  Aquesta ira respon a una sed de justicia? o respon més haviat a altres aspectes, com frustració, envejes, mal tractes rebuts?  El més curiós és que si un parla sossegadament amb alguna feminista aquesta li expressarà moltes vegades, però no se quin percentatge que sovint qui les ha tractada més malament a les seves vides són les seves mares, o amigues, és a dir altres dones. 

En general la majoria de gent es considera bona davant els altres.  Lògicament no ho diuen directament, ell nois que sapigueu que soc molt bona persona. T ho diuen indirectament  a base de explicar mèrits i actes de bona voluntat, que sovint són exageracions i sovint ni són actes de bona voluntat, per què fan actes bons precisament amb la motivació de justificar-se com a bons, però no els fan per fer el bé. 

  Llegeixo avui en una entrevista a una científica que diu que no creu perquè creu en la raó i la ciència.  Implicitament ens diu que creure en deu vol dir que implica no creure en la ciència i no usar la raó.  La científica creu això, la pregunta que em faig és si no creure en Deu és científic i raonable. Una característica general de la gent que pensa així és l' absoluta seguretat que transmeten en la seva afirmació. No tenen cap mena de dubta de que el que diuen és cert. Arriven a una afirmació categòrica d' una de les realitats més importants sense massa problemes o això sembla. La pregunta que em faig tenen raó els ateus? És cientificament demostrable que deu no existeix? Científicament no sembla demostrable que Deu no existeix. Però la pregunta final és Deu existeix o no?  Lo fàcil és respondre a la pregunta amb si o un no, per que ho diu la ciència o per que ho diu la raó. Però diria que la ciència i la raó més haviat demostren el contrari que Déu si que exist...

  Fa temps em preguntava quin títol posar al blog. Vaig pensar molts títols. Respecte al món interior i personal de les persones de cada ho.  Però ara me n' adono es focalitzaven molt a l individu com a esser tancat autoresponsable de tot i suficient d' ell mateix.  La realitat pràctica s' apropa més a la interacció humana, tot i fins i tot si un viu al seu propi món i en si mateix.  Tots som fills de la interacció i de l' altre biològicament d' un pare i una mare. I en general de la seva relació amb ells i amb la societat en general.  Per tant vivim de la relació des que neixem, i vivim en relació amb els altres i amb nosaltres mateixos.  Nosaltres en si genèticament i biològicament ja som relació tot i la nostra experiència i sensacions individuals.  De fet per molt que cientificament avancem lo que és la vida no sabem en realitat el que és, tot i saber-ne moltes coses. I si algú sap lo que és la vida és clar que és un coneixement que va més enllà de...

 Forma part la realitat quotidiana veure com la gent manipula i tapa la realitat en petites i grans coses. Això és així ? La gent menteix i manipula de forma habitual? Molta gent quin percentatge?  Molts em diran i tu que saps, com ho saps el que la gent pensa i fa.  Bé, la resposta que li diria és l' experiència i el fet de relacionar-se i conèixer en una certa profunditat algunes persones i veure com actuen.  Per altre banda només cal fer una mica de seguiment dels mitjans de comunicació, per la multitud de conflictes humans i socials que hi ha al món i per tot arreu.  Manipulem la realitat jo diria que si i molt, evidentment no tots però si un molt alt percentatge de gent. 

Un altre article d' una revista es refereix a com revifar la màgia d' una parella després de tenir un fill. Es pressuposa que durant els primers mesos després del naixement la relació de parella se'n pot ressentir.  L' article parla de que no es busquin culpes. Que es diguin els sentiments entre uns i altres. Que es busquin moments d' intimitat nous amb la parella i que es tingui paciència i flexiblitat amb l' altre.  Em pregunto quin tipus de màgia hi ha agut abans amb la parella per que en el naixement d' un fill es perdi.  Se suposa que un fill és dedicació i disponiblitat, però al mateix temps font d' alegria i de convivència amb la parella. Neixen noves responsablitats, però pot ser el que passa es que afloreixen veritats, egoïsmes i rivalitats que abans quedaven més amagats. Sembla que les tasques i les disputes són més fortes que l' amor entre la parella i la vinguda d' un nadó. Sembla doncs que cal reequilibrar rivalitats, amors i respons...

 Llegia en un article de la revista La Torre que s' havia de fer quan la parella et deixa de cop. Entenc que de cop vol dir que no t ' ho esperes, i que el procés és ràpid i poc avisat.  Ara hi ha és estranya que algú deixi de cop a un altre, és a dir sense avisos previs directes o indirectes de que la relació no està funcionant. La revista recomana deixar-se temps per sentir, buscar ajuda d' amistats i finalment buscar ajuda professional. Tot en certa manera força lògic.  Ara bé en l ' article s' omet de forma directe en mirar les causes reals de la ruptura.  És a dir es parla de buscar ajuda, d' acceptar la tristesa i deixar-la sortir, però apenes es parla de mirar les causes o el que jo he fet malament per que l' altre persona m' hagi volgut deixar, si és que existeixen clar estar.  Un té la sensació de que existeix una psicològia del bonisme i de la por a ferir, però al mateix temps penso que aquesta psicològia que pot ser útil a curt plaç quan la pe...

 La terapia familiar coincideix en que tota la familia participa a una serie de reunions dirigides per un terapeuta familiar.  En la terapia familiar apereixen varies dificultats, la primera és la voluntat de tots els familiars en participar-hi. La segona es trobar un terapeuta capacitat per mantenir la imparcialitat en les sessions i el perfil baix del terapeuta.  Les terceres dificultats són el fet de tenir temps i mitjans econòmics per mantenir les trobades durant el temps necessari i sense presses. 

L' enveja ser més que tu. No sé si és exactament el mateix l' enveja que la voluntat de ser més que l ' altre. Si un veu molts moviments i els antimoviments respectius, veu que una de les variables és voler ser més i millor que l' altre. És que actitut i necessitat moltes vegades comporta conductes agressives i violentes contra l' altre. Si sentim necessitat de superar l' altre i de ser millor que l' altre. Ara bé jo diria que la realitat de l' enveja i l' existència de l' envejós és fora de dubte.  La pregunta següent seria preguntar-se per que l' envejós és envejos. I clar com que ja no em reconegut ni l'enveja inicial és impossible buscar el per què i l' origen d' aquesta enveja.    

El maltracte psicològic forma part de les relacions humanes, existeix? Si que existeix però se'n parla poc o molt poc. I que és el maltracte psicològic?

  Si alguna cosa transmet el feminisme en general, que no vol dir les dones en general, si no aquelles dones que adopten i tenen una ideologia femenista tenen com a punt de partida fonamental és que no és permet l' opinió contraria tant si bé d' un home, com si ve i això sorpren una mica d' una dona.  Les femenistes en general es consideren que tenen la veritat total pel que fa a tot el relacionat amb el genere.  I a partir d' aqui la relació social  i heterogènia es fa més i més difícil per que s' exclou a qui pensa diferent creant-se guetos intel.lectuals que tot i ser de molta gent són guetos de gent que opina i pensa el mateix i no és qüestiona que pot ser s' equivoquen, o que pot ser les mesures i actituts que prenen són molt perjudicials per tothom. 

  Ara es veu que molta gent es preocupa de que els joves miren porno i aprenent la sexualitat a través del porno. Es veu que això del porno no ha existit tota la vida, i no dic que per això sigui una bona pràctica. Però sorpren que de cop i volta posin el crit al cel quan fa anys i anys que passa i no han dit ni mu, o són tant tontos i curts que no es donaven ni compte? 

Oficialment el femenisme és un corrent ideològic o social de defensa dels drets de les dones que es consideren menystinguts al llarg de la història. Aquest diria que és el relat oficial. La violència constant contra dones, i els abusos contra les dones al tercer món ho avalen. Ara bé en les societats occidentas crec que és força més discutible moltes de les afirmacions femenistes. Ara bé el problema del femenisme és que s ' ha convertit, al meu entendre, en un moviment de narcisisme, intransigent, de voler ser superior als homes, de desasosseg de les frustracions femenines, i de voler vendre una suposada fraternitat femenina que a la pràctica brilla per la seva absència doncs moltes femines entre elles no sols no s' ajuden si no que són les primeres en discriminar-se i maltractar-se. Negar l' existència dels comportament negatius de la dona i de les dones sembla que és un mantra feminista que el que fa es perpetuar precisament la frustració de les dones i dels mateixos home...

EL repelentisme, o practicar la repelència personal. Com ho definiriem, doncs veure defectes a qualsevol cosa que fan els altres en base a un suposat comportament propi i del que hauria de ser de ser perfecte. El plan el to de perdonavides, i el continu rectificar a l' altre d' una forma dissimuladament agressiva.   

La tendència natural de moltes persones és a no mirar-se els propis defectes. Els defectes propis en general no ens agrada reconeixe'ls però d' alguna manera hi han fases personals on sabem que hi són perfectament. Hi ha altres fases on ja els tenim totalment esborrats, d' alguna forma ens creiem les pròpies mentides i manipulacions. Però mirar els propis defectes ens costa molt d' acceptar-los.  Perquè si són la realitat o s' apropen a la realitat. En canvi veure i inventar-se defectes als altres sovint ens agrada i ens hi trobem a gust. Aquest és tal o qual, o fa això malament.  D' alguna forma molta gent té una espècie de síndrome narcicista on ell és fantàstic, és víctima, és bo i generós i els altres són els dolents.